Carrers Sardenya i Mallorca. Barcelona

L’Associació de Devots de Sant Josep, l’entitat que dècades enrere havia impulsat el projecte de la Sagrada Família, va encarregar el 1908 a Antoni Gaudí un edifici per acollir les escoles dels nens de la parròquia. La nova construcció es va aixecar als terrenys on més endavant s’hauria de bastir la façana de la Passió del temple, per la qual cosa es preveia desmuntar-la. Malgrat el caràcter provisional i les modestes mides del projecte, Gaudí va aconseguir amb les escoles una petita obra mestra, admirada per cèlebres arquitectes com el racionalista Le Corbusier, que en contemplar-la el 1928 va quedar meravellat per la seva bellesa i funcionalitat. Les escoles van ser destruïdes en el curs de la Guerra Civil i es van reconstruir quan va acabar. Actualment, desplaçades uns quants metres per fer lloc per a les obres de la Sagrada Família, acullen un petit museu.
Les escoles de la Sagrada Família estan formades per un sol edifici, que a l’interior es dividia en tres aules. Van ser construïdes amb totxo, material barat ideal per a un projecte que tenia un pressupost molt minso. Allò que destaca més del conjunt és la forma ondulada de les parets i la teulada, original disposició amb què Gaudí va dotar les escoles de suggestiva plasticitat, alhora que els donava un gran solidesa estructural. En el cas del sostre, a més, el perfil sinuós constitueix una magistral solució per desguassar l’aigua en dies de pluja.

Carrer Claudi Güell. Santa Coloma de Cervelló (Baix Llobregat)

El 1898 Eusebi Güell va encarregar a Antoni Gaudí la construcció d’una església per a la colònia tèxtil que havia fundat als afores de Barcelona el 1890. L’arquitecte va plantejar un ambiciós projecte i li va dedicar deu anys d’estudis previs, en els quals va desenvolupar una innovadora maqueta esteroestàtica del temple. La primera pedra es va col·locar l’octubre de 1908 i, sis anys després, l’octubre de 1914, Gaudí va abandonar les obres, un cop el projecte va resultar econòmicament inviable per als Güell. De l’església, que havia de tenir una nau inferior i una altra de superior amb torres de 40 metres d’alçada, només se n’havia construït la primera, la cripta, nom amb el qual va passar a ser coneguda popularment.
Malgrat restar inacabada, l’església de la Colònia Güell és considerada una de les obres mestres de Gaudí, en la qual s’anticipen moltes de les solucions estructurals que l’arquitecte va aplicar a la Sagrada Família. El pòrtic d’entrada a la cripta està conformat per columnes inclinades i voltes parabolicohiperbòliques, emprades aquí per primer cop en la història de l’arquitectura. Aquesta insòlita forma geomètrica es repeteix en els murs del temple, de perfil estrellat, en els quals s’obren grans finestrals amb vidrieres que combinen creus i formes vegetals. Tant els murs com el pòrtic incorporen detalls ornamentals de trencadís, amb motius naturals i religiosos. A l’interior de la cripta, Gaudí va aconseguir un espai diàfan gràcies a l’ús de pilars de pedra i totxo inclinats. Sobre aquestes columnes, els arcs catenaris i els nervis que sostenen el sostre constitueixen un dels panorames més espectaculars de l’univers gaudinià.

Carrer Major. Llinars del Vallès (Vallès Oriental)

La Miranda és el nom amb què es coneixia popularment una torre mirador construïda entre 1906 i 1907 en un dels extrems de la finca d’estiueig que l’industrial Damià Mateu i Bisa tenia a Llinars del Vallès, al costat de la riera de Giola. La construcció va ser un regal de Mateu a la seva dona, que l’emprava com a cosidor i lloc de trobada amb les amigues. Els baixos s’utilitzaven, així mateix, com a cotxeres. Del projecte de La Miranda només se’n conserva un dibuix, signat pel deixeble de Gaudí Francesc Berenguer i Mestres, però alguns elements del conjunt fan pensar als especialistes que Gaudí mateix va participar en l’obra i que, per tant, devia ser una col·laboració entre els dos, tal com succeí als Cellers Güell del Garraf.
La torre, de tres plantes i perfil cilíndric, estava feta amb totxo i paredat i era coberta, al mirador del capdamunt, amb una cúpula revestida de trencadís ceràmic blau i blanc, que recorda la del picador de la Finca Güell. A banda i banda de la torre, una tanca molt similar a la de la Finca Miralles envoltava la hisenda dels Mateu. A la tanca s’obria la porta d’accés: una reixa de ferro forjat amb aspecte de xarxa de pescadors, com l’existent als Cellers Güell. La Miranda va quedar força malmesa el 1939, a final de la Guerra Civil, quan un camió de trilita de l’exèrcit republicà en retirada va explotar en passar-hi pel costat. Després de dècades d’abandó, fou enderrocada el 1962. Només se’n va salvar la reixa de la porta d’entrada, que va ser traslladada al parc Güell.

Passeig de Gràcia, 92. Barcelona

La Pedrera és l’última gran obra civil d’Antoni Gaudí, un monumental edifici d’habitatges projectat al passeig de Gràcia de Barcelona per a Pere Milà i la seva muller, Roser Segimon, que es van instal·lar al pis principal i van destinar els quatre pisos superiors a apartaments de lloguer. Per adaptar-se de manera flexible a les necessitats canviants d’un immoble amb molts inquilins, Gaudí va aplicar a l’obra revolucionàries tècniques constructives. Gràcies a l’ús d’una estructura de pilars i jàsseres combinada amb una façana autoportant, sense càrregues, va aconseguir a l’interior plantes on es poden enderrocar i redistribuir els murs a conveniència. Aquest magistral ús de l’espai constitueix un clar antecedent de la planta lliure de l’arquitectura racionalista dels anys vint. A més, Gaudí va distribuir els pisos de manera funcional, al voltant de dos grans patis de llums que n’asseguren una bona il·luminació.
Més enllà de les innovacions estructurals, allò que crida més l’atenció de la Casa Milà és la seva façana de pedra ondulada, de sorprenents formes corbes que recorden els plecs d’una muntanya o un penya-segat. L’atrevit aspecte exterior de l’obra va causar força polèmica en el moment de ser completada, motiu pel qual va ser víctima de molts acudits, entre ells el que considerava que més que un edifici semblava una pedrera, nom pel qual passaria a ser conegut popularment. Tampoc van quedar exemptes de burla les originals reixes de ferro forjat que Gaudí va dissenyar per als balcons. Altres espais insòlits de La Pedrera són les golfes, amb arcs catenaris de totxo que recorden el costellam d’una balena, i, damunt d’aquestes, una fantàstica terrassa que oscil·la per diferents nivells i incorpora badalots, ventiladors i xemeneies que constitueixen autèntiques escultures orgàniques.
Gaudí va abandonar les obres de la Casa Milà el 1910, quan ja se n’havia completat la construcció bàsica, per desacords amb els seus promotors, que havien rebutjat la proposta de coronar l’edifici amb una immensa escultura de la Verge. Pere Milà i Roser Segimon també posaven força objeccions a les idees de l’arquitecte per decorar l’interior, tot i que finalment van tirar endavant, realitzades en els anys següents per col·laboradors de Gaudí. D’aquesta manera es van completar els singulars sostres de guix, les brillants pintures murals dels vestíbuls o el paviment hidràulic amb referències marines dissenyat pel mateix Gaudí.

Camí la Pobla - Clot del Moro. La Pobla de Lillet (Berguedà)

El 1905 Antoni Gaudí va passar un parell de dies a la Pobla de Lillet, per supervisar la construcció del Xalet del Catllaràs. L’arquitecte es va hostatjar a la casa del fabricant tèxtil Joan Artigas i Alart i, en agraïment per la seva hospitalitat, va regalar a l’industrial un esbós d’ordenació dels jardins que aquest tenia a la font de la Magnèsia, junt a la fàbrica Artigas. Uns mesos després, Gaudí va enviar a la Pobla alguns dels operaris que treballaven al parc Güell per ajudar els paletes locals a completar els jardins.
Gràcies a un conjunt d’escales i ponts de pedra i ciment, els jardins Artigas dibuixen un passeig a banda i banda d’un estret congost obert pel riu Llobregat, on diversos elements, com una glorieta, una cova i diverses fonts, plenament integrats en el paisatge i decorats amb animals al·legòrics dels quatre evangelistes, inviten al repòs i la contemplació de la naturalesa.

Pista forestal de la serra del Catllaràs. La Pobla de Lillet (Berguedà)

El juliol de 1904 es va inaugurar al Clot del Moro, paratge del municipi de Castellar de n’Hug a la riba del riu Llobregat, la primera fàbrica de ciment pòrtland de Catalunya, construïda per un grup d’industrials encapçalats per Eusebi Güell. La fàbrica s’alimentava de carbó que s’extreia d’unes mines properes, a la serra prepirinenca del Catllaràs. Per allotjar els enginyers que treballaven en aquesta explotació minera, Güell va encarregar el 1905 a Antoni Gaudí el projecte d’un xalet de muntanya.
El Xalet del Catllaràs és un construcció senzilla però de clara empremta gaudiniana, bastida amb una única volta parabòlica, ideal per a les nevades d’alta muntanya i que recorda els Cellers Güell del Garraf. L’aspecte original de l’edifici, tot ell arrebossat de ciment, es va perdre quan es va substituir el recobriment per teules de pissarra. També va desaparèixer fa molts anys la doble escala circular que Gaudí va dissenyar per accedir als diferents pisos del refugi.

Carrer Nàpols. Barcelona

Entre agost i desembre de 1904, Antoni Gaudí va construir el taller dels germans Josep i Lluís Badia i Miarnau, forjadors que havien treballat en diverses obres de l’arquitecte sota les ordres de Joan Oñós i que després de la mort d’aquest es van establir pel seu compte. El taller, desaparegut ja fa dècades, era una modesta nau industrial, de reduïdes dimensions, però amb una interessant teulada corba, que anticipava la solució que Gaudí donaria anys més tard a les Escoles de la Sagrada Família. En aquest taller els germans Badia van realitzar algunes de les peces de forja més brillants de les obres de Gaudí, com les reixes dels balcons de la Pedrera.

La Rambla, 122. Barcelona

El novembre de 1904 es va inaugurar a la Rambla de Barcelona la Sala Mercè, un local de cinema promogut pel pintor Lluís Graner i Arrufí, i projectat per als baixos d’un edifici ja existent pel seu amic Antoni Gaudí. A la sala, amb una capacitat per a 200 persones, es projectaven creacions pròpies obtingudes amb el nou cinematògraf i també s’escenificaven quadres musicals, combinacions de teatre, música i pintura dirigides pels escenògrafs catalans més famosos de l’època. Al soterrani, a més, l’espectacle es completava amb diorames distribuïts per una gruta artificial.
Gaudí va realitzar tota la reforma del local, desapareguda el 1916 en canviar de propietari. No s’han conservat imatges ni de l’entrada, amb un rètol de la sala de ferro forjat, ni del vestíbul d’accés, ni de la gruta subterrània, que algunes cròniques descriuen com un homenatge a les coves d’Artà, que l’arquitecte va visitar en el transcurs de la restauració de la catedral de Mallorca. A la sala de projecció, de la qual sí que han sobreviscut algunes fotografies, Gaudí va prioritzar el disseny racional, que facilités la contemplació de l’escenari, inclosa la distribució inclinada del pati de butaques. Per no distreure l’atenció del públic, va reduir la decoració al mínim. Això no obstant, s’hi poden observar detalls interessants a les parets, com una sanefa amb decoració vegetal i el guix rugós de les parets i els sostres, que millorava l’acústica alhora que també donava a l’estança una aparença de cova.

Plaça de la Seu. Palma de Mallorca (Illes Balears)

A principi de 1902, el bisbe de Mallorca, Pere Joan Campins i Barceló, va encarregar a Antoni Gaudí la restauració de la catedral de Palma de Mallorca. La reforma havia de suposar la reparació de la façana del temple gòtic, força malmesa per un terratrèmol el 1851, i la reordenació de l’espai interior. L’arquitecte va visitar l’illa en diverses ocasions al llarg de 1902 i 1903 i l’octubre d’aquest darrer any va presentar el projecte de restauració. Les obres es van iniciar el 1904 i es van desenvolupar en diferents fases fins al 1914, data en què Gaudí va abandonar el projecte arran d’una discussió amb el contractista, abans d’iniciar-se el treball a la façana.
La intervenció de Gaudí a l’interior de la catedral de Mallorca deixa ben palès el domini de l’espai de l’arquitecte, així com el seu atreviment. Aliè a possibles crítiques, per tal de fer el temple més diàfan i escaient per a la litúrgia, Gaudí va desmuntar el cor gòtic que hi havia al mig de la nau central i el va col·locar als laterals del presbiteri, on, al seu torn, va desmuntar els retaules i una tribuna. Un cop aconseguida una perspectiva visual unificada, que afavoreix el diàleg entre l’oficiant i els fidels, l’arquitecte va renovar la disposició de l’altar i el va cobrir amb un nou baldaquí, que tot i ser en principi un model provisional, a l’espera d’un de definitiu que mai no es va arribar a fer, és tota una joia de disseny gaudinià.

Passeig de Gràcia, 43. Barcelona

Al passeig de Gràcia, la via principal de l’Eixample barceloní obert a la segona meitat del segle XIX, Antoni Gaudí va bastir entre final de 1904 i principi de 1906, per encàrrec de l’industrial Josep Batlló i Casanovas, la que es considera, sense cap mena de dubte, una de les seves principals obres mestres. Malgrat el que pugui semblar a primera vista, la Casa Batlló no va ser una obra de planta nova, sinó la reforma d’un edifici ja existent. Gaudí, però, en va transformar de manera radical l’aspecte, renovant l’interior i les façanes amb unes formes i uns colors tan originals que, des del moment en què es va completar l’obra, l’edifici va esdevenir una icona del paisatge de Barcelona.
La façana de la Casa Batlló és una eclosió de fantasia gaudiniana que ha donat peu a tot tipus d’interpretacions. Hom ha comparat les seves formes corbes amb les onades del mar, i la decoració de ceràmica i vidre que li dóna color amb la fauna i les algues marines. Altres hi veuen, en aquest revestiment, una al·lusió al confeti de carnestoltes, idea reforçada per les fantàstiques reixes de ferro colat dels balcons, similars a màscares venecianes. Aquests balcons també s’han comparat amb calaveres, considerades, a l’igual que les sorprenents columnes amb forma d’ossos de la tribuna del pis principal, com representacions de les víctimes del drac de la llegenda de Sant Jordi. Aquest drac, al seu torn, estaria simbolitzat per la teulada, recoberta amb ceràmica que imita escames, i d’on sorgeix una torre coronada amb una creu de quatre braços, identificada amb l’espasa de Sant Jordi que va matar la bèstia.
Al marge d’interpretacions, la façana principal de la Casa Batlló és un compendi de troballes estructurals i formals que es repeteix a la resta de l’edifici, com a les fantasioses xemeneies del terrat, que recorden bolets; la façana posterior, amb un trencadís ceràmic de formes naturals i geomètriques, o a l’excel·lent pati de llums, on Gaudí va graduar la mida de les finestres i el color del revestiment ceràmic en una combinació progressiva que afavoreix la il·luminació de tot l’interior.

Passeig Manuel Girona, 55-61. Barcelona

Entre 1901 i 1902 Antoni Gaudí va crear la tanca i el portal d’entrada de la finca que el seu amic Ermenegild Miralles i Anglès, l’editor i fabricant de llosetes de cartró, tenia a l’antic municipi de Sarrià, incorporat a Barcelona el 1921. L’arquitecte va solucionar la llarga tanca, de la qual avui dia només es conserva una petita porció, amb un mur de pedra i una reixa metàl·lica de perfils ondulants. La tanca enllaça en el portal d’entrada amb un sinuós arc lobulat on s’obren dues portes, la de carruatges i la de vianants, també d’originals formes corbes. Ambdós accessos estan protegits, a banda i banda del portal, per dues grans marquesines, fetes de peces de fibrociment amb forma de closca de tortuga. El conjunt es completa amb dos excel·lents exemples del treball de Gaudí amb el ferro forjat: la reixa de la porta de vianants i la creu de quatre braços que corona el portal.

Carrer Bellesguard, 16-20. Barcelona

Al vessant del Tibidabo, a l’antic municipi de Sant Gervasi de Cassoles, Antoni Gaudí va erigir un habitatge familiar amb aspecte de singular castell gòtic. Es tracta de la casa que el 1900 Maria Sagués i Molins li va encarregar construir a a la finca on al segle XV el rei Martí l’Humà havia tingut una torre, batejada Bellesguard per les bones vistes que ofereix l’indret. L’arquitecte va aprofitar algunes de les restes originals que encara es conservaven per bastir-hi a sobre un homenatge arquitectònic al gloriós passat medieval català. D’inequívoc aspecte gaudinià, la Torre Bellesguard incorpora per tots els racons referències a l’art gòtic, com arcs lobulats, finestres i balconeres geminades i merlets que n’accentuen l’aspecte de castell. L’edifici, construït amb pedra i maó i revestit amb un innovador mosaic petri, es corona amb una gran torre amb les franges de la bandera catalana i una creu de quatre braços. A l’interior destaquen el vestíbul, il·luminat per un finestral amb forma d’estrella, i les golfes, similars a les que per aquells anys Gaudí va construir a la Casa Batlló.
A més de la casa, a la finca de Bellesguard es troba un esvelt viaducte construït per Gaudí el 1908 sobre el torrent de Betlem. L’any següent, l’arquitecte va deixar les obres de la torre, quan encara faltava enllestir alguns detalls, que completaria el seu deixeble Domènec Sugrañes i Gras el 1917.

Carrer d’Olot. Barcelona

El juliol de 1899 l’industrial Eusebi Güell va adquirir una extensa finca a la muntanya Pelada de Barcelona per construir-hi una urbanització de luxe, enmig de la natura i amb vistes a la ciutat, basada en el model de les ciutats jardí que es construïen a Anglaterra en aquells anys. La seva idea era dividir el terreny en 72 parcel·les, on cada client s’hauria d’edificar la seva casa. Güell va encarregar la urbanització de la finca i la construcció dels espais comuns a Gaudí, que el 1900 hi va començar a treballar. Dos anys més tard es va vendre la primera parcel·la, però ja no se’n vendria cap més, malgrat els esforços de Güell. D’aquesta manera, el 1914, vista la fallida comercial de la iniciativa, Gaudí va abandonar les obres, un cop completats els serveis bàsics del recinte. Nou anys més tard, l’ajuntament de Barcelona va comprar el parc Güell i l’obrí com a jardí municipal.
Si el parc Güell va ser un fracàs empresarial, com a obra arquitectònica i urbanística és sens dubte una de les més reeixides i cèlebres de Gaudí, que aleshores tombava la cinquantena i entrava en la seva etapa de maduresa artística. L’arquitecte va dissenyar dins de la finca una xarxa de camins plenament integrats a l’entorn, que per salvar el pendent del terreny incorporen fantàstics viaductes i pòrtics. Per accedir al conjunt es preveien diversos accessos, però Gaudí només va construir l’entrada principal, flanquejada per dos pavellons, un de porteria i un altre de serveis, de suggestives i sorprenents formes toves. Passada l’entrada, una monumental escala, presidida per una font amb forma de drac, condueix als àmbits centrals del parc. Un és la sala hipòstila, un espai amb 86 columnes de reminiscències gregues, concebut per encabir-hi el mercat, i l’altre, a sobre d’aquesta, la gran plaça, que Gaudí va envoltar amb un insòlit banc, de perfil serpentejant, decorat amb trencadís pel seu col·laborador Josep Maria Jujol.

Carrer Casp, 48. Barcelona

La Casa Calvet va ser construïda per als fills del fabricant tèxtil Pere Màrtir Calvet, que van instal·lar al soterrani i als baixos el negoci fundat pel seu pare, mentre que el pis principal es va reservar a domicili dels propietaris i els pisos superiors a lloguer. Aquest bloc d’habitatges constitueix una de les obres menys agosarades de Gaudí, amb una façana simètrica que recorda una modesta construcció del primer modernisme. Només la contemplació atenta dels detalls permet copsar la traça genial de l’arquitecte. En destaca la porta d’entrada, flanquejada per columnes que imiten bobines de fil i amb un original picaporta de ferro forjat: una creu que, en trucar, colpeja una xinxa, símbol de la fe que aixafa el pecat. Sobre l’accés principal es troba la bigarrada tribuna del primer pis, amb representacions escultòriques de flors i bolets, un escut de Catalunya i referències a l’hospitalitat (un xiprer), la pau (una branca d’olivera) i l’abundància (dues cornucòpies). Per acabar, sobresurt també el coronament de la façana, amb tres busts de sants màrtirs i dos balcons de ferro colat a les testeres, que anticipen els de la Casa Batlló.
A l’interior de l’edifici també és present la decoració barroca, ben notable al vestíbul, però Gaudí es va concentrar sobretot en la distribució funcional dels espais. Així, per exemple, va posar el pati de llums junt a l’escala, de manera que s’aconsegueixen millors perspectives visuals. Aquesta solució va ser una de les que va tenir en compte el jurat del concurs anual d’edificis artístics de Barcelona, que va atorgar el premi a la Casa Calvet el 1900, en la seva primera edició.

Carretera Barcelona-Valls. Sitges (Garraf)

Són un conjunt de dues edificacions bastides a la Quadra del Garraf, finca adquirida per Eusebi Güell el 1872 i on produïa vins per als vaixells de la Companyia Transatlàntica. Antoni Gaudí, en col·laboració amb el seu ajudant i deixeble, Francesc Berenguer i Mestres, hi construí entre 1895 i 1900 un edifici destinat a celler i un altre reservat a habitatge del porter. Aquest últim, de pedra i totxo, incorpora a un costat un arc parabòlic, que serveix de porta d’accés a la finca i alhora subjecta una escala que puja a la garita de vigilància. La porta es tanca amb una reixa de ferro que imita una xarxa de pescar.
L’altra construcció, el celler pròpiament dit, és una de les obres més fascinants de Gaudí. Tot ell de pedra, té un sorprenent perfil triangular, ja que la coberta de dues aigües dóna forma alhora a les parets. A l’interior, sobre el celler del soterrani, s’hi distribueixen tres plantes: una destinada a cotxera, una altra per a habitatge de l’administrador, i la superior, la capella, oberta per un costat amb una terrassa amb vistes al mar. El celler, amb xemeneies de gran plasticitat, s’uneix per dos ponts parabòlics amb l’antiga masia medieval de la finca.

Carrer de la Cooperativa. Mataró

En els seus anys de joventut, entre 1873 i 1885, Antoni Gaudi va mantenir una estreta relació d’amistat amb Salvador Pagesi Anglada, insdustrial tèxtil simpatitzant del socialisme utòpic, que l’any 1864 habia fundat la Cooperativa Obrera Mataronense, instal·lada primer en Gracia i, des de 1874, a Mataró. Gaudi va col·laborar intensament a la planificació de les instal·lacions de la cooperativa, juntament amb l’arquitecte Emili Cabañes i l’enginyer Joan Brunet. Gaudi signo el plànol del conjunt de les construccions i va projectar personalment algunes d’aquestes, com dues casetes per a obrers (construïdes entre 1878 i 1879), un casino recreatiu (projecte de 1878 que mai es va arribar a construir), un pavelló urinari i la nau de blanqueig de les teles.

El pavelló urinari i la nau de blanqueig són les unicas edificacions que han arribat fins als nostres dias. El pavelló urinari és un petit pavelló cilindrico amb alguns motius ceramicos. La sala de blanqueig, construïda entre 1882 i 1885, és una gran nau d’acabats senzills que destaca per estar edificada amb els tradicionals arcs parabòlics de Gaudi -utilitzats aqui per primera vegada- creats amb estructures de fustes muntades amb perns.

Parc de la Ciutadella. Barcelona

Per pagar-se els estudis d’arquitectura, Antoni Gaudí va treballar de delineant amb el mestre d’obres Josep Fontserè i Mestre, també de família procedent del Camp de Tarragona. Fontserè va dirigir, entre 1873 i 1887, les obres del nou parc de la Ciutadella de Barcelona (on se celebraria l’Exposició Universal de 1888), així com del seu entorn, inclosa la construcció del mercat del Born.
La col·laboració de Gaudí en el parc de la Ciutadella no es va limitar al dibuix dels projectes de Fontserè, sinó que també hi va fer aportacions pròpies. A la cascada monumental del parc, bastida entre 1875 i 1882, va dissenyar els templets per a pujar a la terrassa, la decoració dels murs de l’aquari i la gruta. Fou l’autor, així mateix, de la balustrada de pedra de la coneguda com placeta d’Aribau, decorada amb caps de lleó, de 1875; i, l’any següent, dels canelobres de ferro amb l’escut de Barcelona de la reixa d’entrada. Gaudí també idea el dipòsit regulador de la gran cisterna que abastava d’aigua el parc, complex projecte que li va servir per aprovar l’assignatura de Resistència de Materials sense haver de presentar-se a l’examen.

Carrer de les Carolines 24. Barcelona

La Casa Vicens és el primer encàrrec important que va rebre Antoni Gaudí, tot just acabada la carrera d’arquitectura. Va ser un encàrrec de Manuel Vicens i Montaner, que volia construir una casa d’estiueig en un solar familiar a la vila de Gràcia, aleshores no incorporada encara a la ciutat de Barcelona. Gaudí va presentar el projecte el 1880, però les obres no s’iniciarien fins al 1883 i durarien fins al 1888.
Gaudí va dissenyar un habitatge de quatre plantes d’estructura senzilla, lluny encara de les línies corbes i les innovacions arquitectòniques d’obres posteriors, però que destaca per la seva vistosa decoració, amb espais fascinants com el menjador i el fumador. L’eclosió de color dels detalls ornamentals, molt influïts per l’art àrab i oriental, converteix la Casa Vicens en un clar antecedent del moviment modernista.
Originalment, la Casa Vicens es trobava adossada per una banda a un convent, i per l’altra era envoltada per un magnífic jardí. El 1925, aterrat el convent, l’arquitecte Joan Baptista i Serra va ampliar la casa, de manera força respectuosa amb l’obra original. El jardí, en canvi, va anar desapareixent amb els anys, inclosa una monumental font d’arc parabòlic dissenyada per Gaudí.

Carrers Mallorca, Marina, Provença i Sardenya. Barcelona

L’obra més coneguda de Gaudí, convertida en símbol de Barcelona arreu del món, és un temple fastuós al qual l’arquitecte va dedicar més de la meitat de la seva vida. Hi va començar a dirigir les obres a final de 1883, als 31 anys, en substitució de Francisco de Paula del Villar y Lozano, autor d’un primer projecte del qual només s’havia arribat a construir part de la cripta. Quan Gaudí va morir, el 1926, encara hi treballava i només n’havia completat la cripta i l’absis, part del claustre i la façana del Naixement. Des d’aleshores i fins als nostres dies, el procés de construcció del temple continua en marxa.
Gaudí va transformar radicalment el projecte neogòtic inicial de Francisco de Paula del Villar i va concebre un temple monumental de gegantines i insòlites dimensions, en el qual tant la distribució dels espais com la profusa decoració escultòrica conformen una autèntica bíblia de pedra, un poema místic que alhora professa i explica la fe catòlica. Un cop completat, el temple constarà de cinc naus envoltades per un claustre deambulatori, amb un absis amb set capelles a l’extrem nord i tres façanes a la resta de costats: la del Naixement, la de la Passió i la principal, la de la Glòria. Cada façana inclourà quatre campanars de perfil parabòlic, representació dels dotze apòstols, i sobre l’absis i el creuer, sis torres més simbolitzaran els quatre evangelistes, la verge Maria i Jesús. La torre de Jesús, sobre el cimbori, serà la més alta, amb 170 metres d’alçada.
Més enllà del bigarrat treball simbòlic i ornamental, la Sagrada Família destaca també per ser l’obra on Gaudí va compendiar totes les troballes arquitectòniques i estructurals de la seva carrera. Sobre una planta de retícula modular, l’estructura del temple s’alça a base de pilars inclinats, bifurcats a la manera de les branques d’un arbre, coberts amb naus paraboloides, una combinació ideal per a subjectar el pes de la imponent construcció.

Barrio de Sobrellano. Comillas (Cantàbria)

A prop del Palau de Sobrellano del marquès de Comillas, Gaudí va projectar per a un parent d’aquest, Máximo Díaz de Quijano, una torre d’estiueig coneguda popularment com El Capricho. La vil·la es va construir entre 1883 i 1885, amb les obres dirigides per l’arquitecte Cristóbal Cascante i Colom, mentre que Gaudí supervisava tot el procés des de Barcelona.
El Capricho és un edifici relativament petit, de tres plantes, en el qual la distribució de les estances s’adapta a la inclinació del terreny. Pel seu aspecte neomudèjar recorda la Casa Vicens que Gaudí estava construint al mateix temps a la vila de Gràcia. En destaca sobretot el joc cromàtic de l’exterior, on es combina la pedra a la base de l’edifici amb murs de totxos groguencs i vermellosos, i una coberta de teules vidriades. A l’entrada principal, un pòrtic de quatre columnes, decorades als capitells amb flors i coloms, subjecta la torre de l’edifici, similar a un minaret musulmà. La torre està recoberta amb rajoles que representen fulles verdes i gira-sols, motiu que es repeteix en franges als murs. Els subtils detalls decoratius, amb freqüents al·lusions a la música (una de les passions de Díaz de Quijano), també destaquen a l’interior de l’edifici. D’aquesta manera, per exemple, per a les finestres del gran saló de la planta principal, Gaudí ideà un enginyós sistema que produeix un so de campanetes en obrir-les i tancar-les.

Avinguda de Pedralbes, 15. Barcelona

A final de 1883, Eusebi Güell va ampliar amb nous terrenys la gran finca que ja posseïa per herència al límit dels antics municipis de Sarrià i les Corts, i n’inicià la transformació en residència d’estiu. L’industrial va encarregar a Gaudí la reforma de la casa pairal i la construcció de la tanca de la finca, amb les corresponents portes i els pavellons d’accés. Va ser la primera col·laboració d’envergadura entre Güell i Gaudí, i l’arquitecte la completà el 1887. La reforma de la casa pairal es va perdre en convertir-se, entre 1919 i 1924, en el nou Palau Reial de Barcelona. Així mateix, bona part de la tanca de la finca desaparegué a mesura que la ciutat de Barcelona guanyà terreny a l’antiga Finca Güell. S’hi conserven, malgrat tot, disperses en la nova trama urbana, tres portes secundàries i la magnífica entrada principal, flanquejada per un pavelló de porteria i un altre de cavallerisses i picador.
Els pavellons de la Finca Güell són una petita obra mestra, on Gaudí repetí l’estètica neomudèjar de les obres primerenques, però alhora introduí elements que caracteritzarien la seva etapa de maduresa, com els arcs i les voltes parabòliques i les cúpules hiperbòliques. Pel que fa als aspectes ornamentals, destaca l’ús combinat en l’exterior del totxo, plafons de ciment prefabricats i revestiment ceràmic. No obstant això, el que crida més atenció és la reixa de ferro forjat de la porta de carruatges, representació d’un dels passatges mitològics narrat a L’Atlàntida pel poeta Jacint Verdaguer, amic de Güell i Gaudí. Així, la impressionant reixa reprodueix Ladó, el drac mitològic que protegia les taronges d’or del jardí de les Hespèrides.

Carrer Nou de la Rambla, 3-5. Barcelona

El Palau Güell, completat quan tot just tenia 38 anys, és la culminació de l’etapa de joventut de Gaudí, una obra en la qual palesà la seva total mestria en l’ús de l’espai arquitectònic. Fascinat pel jove arquitecte, Eusebi Güell li encarregà el 1885 la construcció de la seva residència al centre de Barcelona, sense cap límit de despesa, i Gaudí respongué amb una obra exuberant, pensada amb minuciositat fins al més petit detall.
Concebut com un habitatge, però també com un espai de trobada social, el Palau Güell s’organitza a l’entorn d’un saló central de tres plantes d’alçada i cobert amb una cúpula parabòlica de reminiscències celestials. L’imponent espai servia tant per a sala de concerts com per a oratori familiar, gràcies a un original armari que en obrir-se mostrava un altar. Al voltant d’aquesta sala, Gaudí distribuí les estances del palau de manera totalment funcional, creant jocs de perspectiva que donen sensació de grandesa a un edifici que, en realitat, es troba en un solar relativament petit.
A més del saló central, al Palau Güell destaquen especialment les cavallerisses i el terrat. Les primeres es troben al soterrani, on les voltes i les columnes fungiformes de totxo vist constitueixen un paisatge icònic en l’obra de Gaudí. D’igual manera, l’agulla del terrat, projecció a l’exterior del saló, i les vint xemeneies que l’envolten, tractades com a peces escultòriques, anticipen les idees que l’arquitecte desenvoluparia més tard a la Casa Batlló i La Pedrera.

Carrers Sardenya i Provença. Barcelona

A mesura que s’anava construint la Sagrada Família, Gaudí va aixecar als terrenys del temple alguns edificis auxiliars, de caràcter provisional, que malgrat la seva modèstia mostraven trets característics de l’obra de l’arquitecte. El primer a completar-se, el 1887, va ser la casa del capellà custodi, un habitatge de totxo de dues plantes amb una espadanya al capdamunt. El 1906 el capellà es va traslladar a un nou edifici, construït al costat del primer, amb un oratori a la part superior i un anagrama de trencadís de Sagrada Família a la façana. Aleshores, a l’antic habitatge s’hi instal·là l’estudi de Gaudí, on l’arquitecte es traslladaria a viure els darrers mesos de la seva vida. Les dues edificacions es van anar ampliant al llarg dels anys amb cossos annexos. El juliol de 1936, en el context de les revoltes anticlericals en l’esclat de la Guerra Civil, l’estudi i la casa del capellà van ser incendiats i es van perdre no només aquestes construccions, sinó també tot l’arxiu de Gaudí, amb nombrosos plànols i maquetes dels seus projectes.

Passeig Marítim. Barcelona

Claudi López i Bru, segon marquès de Comillas i cunyat d’Eusebi Güell, va encarregar a Antoni Gaudí el pavelló de la Companyia Transatlàntica, el principal consorci de vaixells transoceànics d’Espanya, per a l’Exposició Universal de Barcelona de 1888. A Gaudí no se li va encomanar un pavelló nou, sinó adaptar-ne i reformar-ne un de ja existent, dissenyat per Adolfo García Cabezas per a l’Exposició Naval de Cadis de 1887. Amb tot, la intervenció de l’arquitecte fou prou important i el pavelló que en va resultar era gairebé una obra nova, amb moltes referències a l’art nassarita. Gaudí va afegir-hi quatre torres amb merlets, pals amb gallardets, persianes amb gelosies de fusta i una entrada que imitava el pati dels Lleons de l’Alhambra de Granada.
Ubicat a la secció marítima de l’Exposició Universal, el pavelló no es va desmuntar quan l’exposició va acabar, i hi va romandre fins ben entrat el segle XX, quan es va enderrocar per construir l’actual passeig Marítim de Barcelona.

Carrer de Ganduxer, 85-105. Barcelona

A principi de 1889, Antoni Gaudí es va fer càrrec de les obres de l’escola i seu central de l’orde religiós de les teresianes, al municipi de Sant Gervasi de Cassoles, actualment integrat a Barcelona. La construcció del col·legi s’havia iniciat l’any anterior segons el projecte d’un altre arquitecte, que va abandonar quan només se n’havien construït els fonaments. Gaudí va respectar la planta de la proposta inicial, però va modificar l’aspecte de l’edifici, bo i transformant-lo en una de les seves creacions més personals.
A diferència de bona part de les obres de Gaudí, el Col·legi de les Teresianes es construí amb pocs mitjans, per adaptar-se tant als escassos recursos econòmics de la congregació com al vot de pobresa de les religioses. Traient el màxim profit a materials econòmics, Gaudí va concebre el col·legi com un original castell neogòtic, amb una façana que combina el paredat i el totxo amb notable resultat estètic i que incorpora molts símbols religiosos, com anagrames de Jesucrist, escuts carmelites, creus de quatre braços a les torres dels angles i birrets doctorals als merlets, en referència a santa Teresa. A la façana també són presents els tradicionals arcs parabòlics de Gaudí, a les finestres i al porxo d’accés, aquest darrer tancat amb una elegant reixa de ferro forjat. Els arcs es repeteixen a l’interior de l’edifici, als passadissos que envolten el pati de llums i que constitueixen uns dels espais més suggestius de l’obra de l’arquitecte.

Plaça d’Eduardo Castro. Astorga (Castella i Lleó)

En incendiar-se l’antic palau episcopal d’Astorga, el desembre de 1886, el bisbe de la ciutat lleonesa, Joan Baptista Grau, va proposar a les autoritats eclesiàstiques i ministerials que el seu amic Antoni Gaudí es fes càrrec de la construcció del nou palau. L’arquitecte en va presentar el projecte l’agost de 1887, però les obres no es van iniciar fins al juny de 1889, després d’algunes reticències i molts tràmits burocràtics. Gaudí va visitar una desena de vegades Astorga per supervisar els treballs, però va dirigir l’obra bàsicament des de Barcelona, on estava ocupat en altres projectes. Molest pels constants entrebancs de les autoritats, l’arquitecte va abandonar l’obra el novembre de 1893, unes setmanes després de la mort del seu amic Grau. L’edifici ja estava pràcticament completat, però mancava encara la teulada, que seria enllestida entre 1907 i 1915 per un altre arquitecte, amb una solució molt diferent de la plantejada per Gaudí.
El palau episcopal és un edifici d’estil neogòtic construït amb granit d’El Bierzo, per tal d’integrar-lo a l’entorn i no fer ombra a la propera catedral d’Astorga. La seva estructura és força convencional, bastida sobre una planta de creu grega amb arcs ogivals i voltes de creueria, típics de l’arquitectura gòtica. No obstant això, presenta alguns trets que palesen l’originalitat de Gaudí, com els arcs del pòrtic d’entrada, les xemeneies que es prolonguen com minarets, el fossar que il·lumina el soterrani o el tractament de l’espai a l’interior, que recorda el Palau Güell.

Plaça de San Marcelo. Lleó (Castella i Lleó)

El 1891 els comerciants Simón Fernández i Mariano Andrés van encarregar a Antoni Gaudí la nova seu de la societat Fernández y Andrés a Lleó. L’empresa es dedicava a la banca, però també a la venda de teixits que compraven a Eusebi Güell, que va ser qui va recomanar l’arquitecte. Gaudí va presentar el projecte el desembre de 1891 i tot seguit es van iniciar les obres, executades en un temps rècord i completades el novembre de 1892. El nou edifici va rebre ben aviat el nom popular de Casa Botines, en record de Joan Homs i Botinàs, el comerciant català establert a Lleó que havia fundat la societat, després reconvertida en Fernández y Andrés.
La tercera i última obra de Gaudí fora de Catalunya és, a l’igual que el Palau Episcopal d’Astorga, una personal reinterpretació del gòtic, adaptada als condicionants de l’entorn. Així, les façanes estan bastides amb pedra calcària encoixinada, que recorda també l’arquitectura renaixentista, ben present a Lleó, i la teulada i les quatre torres cilíndriques són de pissarra, un material ideal per a zones de nevada i que Gaudí només va emprar en aquest projecte. A l’interior de l’edifici destaca l’ús als baixos de pilars de ferro fos, amb els quals s’obté una planta lliure, adaptable a les necessitats canviants d’un espai reservat a magatzems i oficines comercials. Es tracta del mateix sistema innovador que Gaudí aplicaria anys després a la Pedrera.